Las lesiones deportivas truncan muchas carreras, y cuestan a los clubes y asociaciones más de 250 millones de euros al año. El aporte científico de SM Genomics con su test genético permite entender como ayudar a cada deportista de forma personalizada y evitar estas lesiones.
Rafael Nadal, David Villa, Cristiano Ronaldo, Messi, Paul Gasol, Dani Pedrosa … La llista d’esportistes d’elit que cada any passen per infermeria sembla imparable. Ser un superatleta s’ha convertit en una professió de risc? Fins al 90% d’aquests professionals, segons apunten els especialistes en Medicina Esportiva, acaben tenint alguna lesió al llarg de les seves carreres. I molts d’ells, a més, competeixen amb dolor, el que posa en escac la seva salut.
La institució nord-americana Fre a les lesions esportives reconeix: “Estem observant una tendència alarmant de lesions a nivell professional entre els joves esportistes”. Els cirurgians ortopèdics de la societat afegeixen: “El nombre de lesions està assolint proporcions epidèmiques i els joves estan sucumbint-hi per sobre-entrenament i traumatismes”.
“L’esport és salut, però pot ser perjudicial, per excés, en algunes disciplines d’elit, si no es dóna l’oportú descans als esportistes”, comenta el doctor Manuel Villanueva, director mèdic de l’Institut Avançat de Fisioteràpia i Medicina Esportiva Avanfi. “El sobre-entrenament, els calendaris atapeïts, l’elevada exigència que suposa rendir al màxim i mantenir-la al cim, la mala alimentació i el poc descans, són, entre altres factors, la raó que molts atletes pateixin lesions”, afegeix.
No hi ha evidències científiques que sustentin l’eficàcia de les ‘cintes de colors’ que utilitzen alguns esportistes per lesions musculars.
El sobre-entrenament succeeix quan la disminució del rendiment físic no es recupera amb períodes curts de descans. L’atleta es veu cansat i sense ànim. I, usualment, els entrenadors augmenten la quantitat d’entrenament amb la creença errònia que així millorarà el rèdit, una conducta que eleva el risc de lesions. Antonio Ríos Lluna, director del centre traumatològic Orthoindal, a El Ejido (Almeria), i membre del servei mèdic del club de futbol UD Almeria, destaca: “Saps que un esportista està sobre-entrenat quan fa les mateixes rutines i exercicis i, però, cada dia corre més lent, acaba més cansat i dorm pitjor. Si, per això, s’augmenta la intensitat i freqüència de l’entrenament, aquest es convertirà en deficient i passarà factura en el pla anímic. L’esportista es trobarà irritable, cansat i enfadat “.
Un altre dels aspectes que preocupa especialment els especialistes en Medicina Esportiva és la salut dels atletes a llarg termini: “Forcen tant el seu cor i aparell locomotor que, a la llarga, poden patir una artrosi precoç, com prova aquest estudi de British Journal of Sports Medicine “, apunta Àngel de la Rubia, president de l’Associació Espanyola de Podologia Esportiva i director del Centre Terapèutic del Peu Segle XXI. Tal com li va passar a Carl Lewis, que va haver de retirar-se als 38 anys, o al genet Gary Stevens, que va haver d’abandonar la competició abans dels 40.
Mentrestant, els esportistes exhibeixen ‘cintes de colors’ en un esforç per tractar les seves lesions. Nadal, Djokovic o Rudy Fernández són alguns dels que les han lluït amb freqüència, malgrat que els especialistes insisteixen que no hi ha evidències científiques que les avalin. Es tracta de la tècnica Kinesiotape, d’origen asiàtic, que, segons diuen els seus creadors, redueixen la inflamació i el dolor muscular. No obstant això, una revisió recent publicada a PubMed insisteix en la manca d’evidències que sustentin la seva eficàcia en les lesions musculars.
Tres dels esports d’elit que més lesions provoquen són:
Futbol.
El sobreesforç continu i les llargues temporades (fruit de l’augment de competicions) acaben amb la resistència d’aquests esportistes, que poden lesionar-se o recaure una i altra vegada en els mateixos mals, com li ha passat a Messi en el passat o a Diego Costa. La taxa en el futbol professional és de 6 a 9 lesions per 1.000 hores d’exposició, segons la UEFA, el que significa que aquest risc laboral representaria, en una empresa de 25 treballadors, que cada mes hi hagués 9 de baixa. Com destaca el doctor Guillermo Rodríguez, especialista de Medicina Esportiva d’Avanfi, tulesiondeportiva.com i membre de l’equip mèdic del Rayo Vallecano durant 12 anys: “La lesió muscular és una de les patologies més freqüents en traumatologia esportiva i també entre els aficionats o professionals del futbol. Tot i que la majoria són lleus, un 10% resulta greu i pot tenir seqüeles. Entre un 25% i un 30% dels esportistes d’alt rendiment les pateixen en algun moment de la seva vida. En una temporada, un equip professional de futbol pateix una mitjana de 20 lesions musculars “.
Tennis.
Els genolls i els turmells són el ‘punt dèbil’ dels esportistes que practiquen aquesta activitat, com succeeix en qualsevol esport de salt i carrera. Els suports tan forts, canvis de ritme, amb accelerades, frenades brusques i canvis de direcció constants, poden derivar en tendinopaties cròniques, com la del tendó rotulià o més conegut com genoll del saltador, que ha apartat en alguna ocasió a Rafa Nadal, o d’altres tendons com la pota d’oca, al bíceps femoral o el tendó del quàdriceps. Una altra lesió freqüent és la coneguda com colze de tennista, que apareix, per norma general, per un mal ús de la conjuntura del braç. A causa d’aquest sobreesforç, el teixit connectiu pateix danys i micro trencaments, amb la conseqüent inflamació, impotència i dolor.
Baloncesto.
Als Estats Units, aquest esport és la causa més freqüent de lesions. A Espanya s’han realitzat diferents estudis que reflecteixen que l’esquinç de turmell és el motiu de consulta més freqüent, amb un 17%, seguit per les lesions de la mà (9%). Aquestes últimes són les grans oblidades, ja que en la majoria dels casos es tracten mitjançant embenats funcionals sense ser valorades pel metge. En el següent esglaó de freqüència es troben les lesions musculars, sobretot en el sexe femení. Els motius semblen residir a raons anatòmiques, hormonals i neuromusculars, tot i que encara està sent investigat. Una altra lesió comú, segons detalla Álvaro Iborra, director de Fisioteràpia d’Avanfi, és la fascitis plantar, que afecta una estructura aponeuròtica semblant a un lligament que discorre per la planta del peu i que té dues funcions principals: esmorteir i mantenir l’arc del peu i ajudar a la propulsió al inici de la marxa. És, per tant, una lesió també habitual de corredors.
